Ahir, com cada divendres, vaig dirigir-me a les meves classes de
guitarra(en grup i individual) amb alegria, però ho haig d'admetre, una mica cansada.
Tot i així, aquest sentiment se'n va anar completament des del precís
primer instant en que els meus dits van tocar les rugoses cordes i el so va
arribar fins a les meves orelles. La classe havia començat.
Vam començar a tocar les cançons que portem mesos practicant, bromejant
entre mig, ja que som una gran família,. Vaig escoltar atentament, ja que si
tothom va al seu ritme, tot seria un caos. Has de sentir la música dels altres,
aprendre com toquen els teus companys de grup i guiar-los i acompanyar-los
durant tota la cançó. Si em perdo o m'equivoco, com a vegades em passa, ja no
em sento angoixada. Escolto i torno a entrar en el compàs correcte, al ritme
correcte. I el millor de tot: quan una cançó surt bé, tots ens quedem
satisfets. Especialment ara, que ens estem preparant pel concert de Nadal.
Després, vaig tenir la classe individual, on vaig practicar una cançó que
faré individualment. Ho vaig fer tot bé, però el professor em va dir una cosa
que ja sabia: aquesta cançó requereix molt de sentiment i hem de millorar
aquesta part. Però no estic preocupada. Sempre ho faig d'aquesta manera. Primer
em miro la tècnica, la col·locació dels dits... I una vegada tinc controlat
això, el que diu literalment al paper, em deixo anar i deixo que les notes
canviïn baix el domini de les meves mans. Em desfogo i expresso tot el que
sento. Les notes greus les faig amb força: estic enfadada. Les agudes més suaus
o més fluixes depenent del moment... M'imagino una escena(una ballarina dansant...)
i l'escric amb música.
Tocar la guitarra és la meva passió i mai canviarà.
L'Anna Pallerols i jo en un concert
Font: http://www.eldigitaldegirona.com/video-concert-a-sant-joan-les-fonts-de-lescola-municipal-de-musica-dolot/
